el nou safareig

Aquest article el vam presentar a les jornades Una mirada constructiva per a repensar els espais. El dins i el fora en temps de coronavirus, organitzada pel CRP Sabadell – Sant Quirze, que es va realitzar el dia 29 de juny de 2020. A la segona sessió de les jornades hi van participar l’arquitecte Xavi Rodríguez i la inspectora d’educació Maite Ferrer que va aportar la seva visió com a professionals implicats cada un en el seu camp.

Podeu accedir a la gravació de la webinar en aquest enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=GizH0qAqY7o&t=1s.

També us podeu baixar la presentació clicant aquí: Presentació jornada Sabadell

Una mirada constructiva per repensar els espais

Leer en castellano: Una mirada constructiva para repensar los espacios

Amb una actitud positiva i activa, el virus no ens pot aturar. Emprenem el camí. Trobem el diàleg entre el dins i el fora. Cura del nostre espai interior, d’un mateix. Un espai que hem de cuidar per donar el cent per cent davant de dificultats com la que ens ha portat el coronavirus. Ens toca tornar a l’escola . Cadascú elaborarà i expressarà el retorn de formes diferents. Hem d’acollir i poder expressar l’estat emocional en cada realitat. Hem de pensar i organitzar els diferents espais: L’estança, el dins i el fora. De la mateixa manera hem d’acollir les realitats viscudes de les famílies i dels infants. Trobarem famílies més vulnerables que han hagut de fer front a moltes dificultats al llarg del confinament i altres que han pogut gaudir retrobant espais i temps amb els seus fills.
Hem d’encarar un curs ple de protocols que ens aniran proposant des de fora. No podem disfressar ni eludir aquesta realitat. Hem de viure i conviure amb aquesta incertesa que solament podem vèncer amb estratègies per teixir amb fils de seda. Fils de resiliència, fils de qualitat, fils d’esperances, fils que es teixeixen silenciosament, però actius, com els cucs de seda.
Amb una mirada, molts prismes que ens apropin als petits detalls i amb un gran angular, pensem com donar resposta a les necessitats vitals d’aprendre amb els altres. Un despertar un creixement a la vida.
Trobar el sentit de tot plegat ens pot ajudar a debatre les idees essencials per prendre consciència dels canvis que han d’anar més enllà d’un disseny.

Quins espais volem?
Amb ulls de mestres, aturem la mirada i mirem els espais, dins i fora. Seiem i aturem-nos per prendre consciència de les possibilitats que tenim ara. Estimant aquests espais podrem emprendre un llarg camí per a que siguin amables, acollidors, polisensorials , empàtics , polivalents, que donin possibilitats d’escollir, que tinguin memòria, que donin veu als infants, que reflecteixin uns valors ètics i estètics. Espais per relacionar-nos, jugar, treballar, observar… Imaginació, creativitat per crear el context responent a les demandes del coranovirus, però sobretot a les veritables necessitats dels infants.

Fem-nos preguntes. Com acollir la quotidianitat en les necessitats més bàsiques com dormir, menjar, canvis de bolquers? Com organitzem grups estables? Centrem la mirada al grup d’infants, coneguem les seves característiques. Pensem estratègies per saber proposar, organitzar, documentar fent les adequacions necessàries per aconseguir l’harmonia, l’atmosfera, la tranquil·litat necessària per a la concentració, les relacions d’una forma respectuosa amb el desenvolupament de l’infant.
Amb els ulls de les famílies. Com reben l’acolliment? des de quin espai? Com podem crear espais segurs físicament, amb criteris ètics, amb una filosofia que tingui en compte la seva funcionalitat? Coses tan senzilles, de vegades oblidades, que ara en molts llocs seran possibles?
Hi ha una porta al pati que sempre ha estat tancada, ¿hi poden entrar i fem la rebuda a fora? Com adaptarem aquesta rebuda en el dies de pluja? Què necessitem? quin mobiliari ens acompanyarà per poder aturar-nos a parlar?
On deixarem les bosses, es podem penjar a fora? A fora podem crear un lloc íntim pel canvi de bolquers?
Amb ulls d’infants fem unes observacions de l’espai exterior que serà la primera porta oberta a participar en el seu retorn. Què veuen? Que troben? Què poden fer? El context invita? imposa? L’escenari, el moviment, els materials, els donen seguretat? Troben la presencia respectuosa de l’adult en aquest context?
Volem l’escola de la cura mútua. La natura en forma part.
Aquests tres mesos de coronavirus, hem trobat a faltar la natura. Preguntem-nos-ho i sabrem la resposta, ¿La natura ens ha trobat a faltar? Molts estudis estan afirmant allò que tots teòricament raonem: la necessitem però hi vivim d’esquena. En els contexts que vivim tenim una falsa creença on utilitzem la natura com a recurs. La natura no és un recurs, nosaltres en formem part i ella ens ofereix tots els elements que necessitem. Ens necessitem, però hem de ser conscients de que, si no en tenim cura, ella pot sobreviure sense nosaltres.
En aquesta imatge veiem dues escoles veïnes que fan el seu procés. Malgrat el ciment, estan recuperant el paisatge. Tots els espais on s’han construït les escoles tenen una història que les màquines, el ciment, el mobiliari, el plàstic, el cautxú han intentat esborrar i han fet que la nostra motxilla s’ompli de materials potser innecessaris per trobar la natura. Mirem com tenim els armaris, imaginem l’entorn on van ser construïdes les nostres escoles, un paisatge i, amb ell, una cultura que ens parla.
El pati, com a lloc, forma part d’un entorn a la ciutat i en els pobles. Molts el recordem com a lloc obert dia i nit. El lloc dels records i de les aventures. Els arbres, les escalades amb genolls pelats i tantes altres situacions i processos que avui pocs infants poden realitzar d’una forma lliure.

Recuperem aquests espais, participem en la seva reconstrucció, en el seu retorn. Trobant aliances, amb coneixement, amb voluntats polítiques. Per una escola arrelada al seu poble, ciutat, una escola oberta a la comunitat que participa del projecte educatiu en les decisions, en les formacions, en els debats. Cooperant des de molts punts de vista. L’aprenentatge que es retroalimenta amb els sabers de cadascú.
Un pati renaturalitzat, necessita temps. Fer entrar la natura no es lúdic, és una necessitat. La natura vol ser lliure i cuidada. Ella es pot desenvolupar o no. L’aliment del subsol és la base per poder fer renéixer el verd i poder preveure, pensar, conèixer la vegetació per conviure la natura amb la tribu.

Creant el vincle amb la natura
Parlem de crear escenaris verds no només per plantar, sinó per trobar el nostre vincle amb la natura sentint la necessitat des de dins. Poder dir: sortim i abracem els arbres de l’escola, dia a dia. Estimar, cuidar. Donar a les criatures i a nosaltres mateixes oportunitats de viure naturalment.
Per a que volem les plantes? Què poden aportar al pati de l’escola 0-6?
Físicament podem dir: Per distribuir l’espai. Per delimitar. Per crear camins, circuits. Per poder-nos trobar diferents tipus de grups. Poder pessigar, tocar, olorar. Per poder amagar-se, que insinuïn cabanes. Per poder recol·lectar flors, fulles, fruits. Per perfumar l’ambient. Per generar diferents colors textures, canvis cromàtics. Per ombrejar, arbres, arbusts, enfiladisses. Per poder-s’hi enfilar, gronxar-se. Per imaginar, representar, joc simbòlic, creatiu. Per escoltar la sonoritat de les plantes, els ocells, el vent. Per atreure la fauna: ocells, insectes, cargols. Plantes per allunyar els mosquits o els gats.
Com ens diu Penny Ristcher: “UN ESPAI ARTICULAT I VARIAT, CONVIDA A COMPORTAMENTS INTEL·LIGENTS: EXPLORACIONS, DESCOBERTES, INTENCIONS, TROBADES, COL·LABORACIONS, INICIATIVES, PROJECTES, CONSTRUCCIONS…”
Crear aquests espais des de la nostra professionalitat i el coneixement dels infants, van sorgint històries. Nuclis que van creixent, conformant vivències que es retroben dia a dia.
Per anar acabant…
L’embolcall de tot el que trobem i vivim a l’espai interior i exterior és un reflex de la vida de l’escola.
El resultat de les transformacions que anem incorporant representa el creixement individual i col·lectiu de les persones que hi viuen i conviuen.
El procés de transformació demana temps, formació, diàleg amb tots els agents educatius, recursos humans i econòmics, però sobretot entusiasme, trobant camins que ens porten a la creació d’espais amb bellesa, salut i benestar.
Crear el vincle amb la natura, és treure el teu cabdell de fil de seda, invisible, que va teixint arrels a la terra, al món que habitem. Un projecte viu i actiu de la comunitat educativa on hi estan implicats l’escola, el barri i la ciutat.