“Si l’escola i els pares conflueixen en una cultura de col•laboració, interactiva, que és una decisió racional i avantatjosa per a tots, perquè tots en treuen experiències més carregades de sentit, aleshores es comprèn com és de propera i profunda la pedagogia de la participació i de la recerca.”
Loris Malaguzzi a “El viatge amb els drets dels infants”
L’escola com a teixit social que crea lligams i pertinença a un grup, poble, ciutat que s’obre al món. L’escola en construcció constant, on l’ espai, el temps, els materials i l’organització, parlen per si mateixos del benestar, de la salut física, psíquica i intel•lectual, plena de motivacions per les persones que hi viuen i conviuen.
Crear espais per a la corresponsabilització del goig per aprendre. Ambients provocadors d’iniciatives per a la diversitat, a dins i fora, per a una educació més global, experimental, vivencial, grups heterogenis, horaris flexibles, ens fa sortir de l’àrea de confort, i es fa necessari buscar diferents estratègies per poder articular propostes en un procés de participació.
L’observació, l’acolliment, l’escolta per part de l’equip, acompanyant les voluntats que flueixen a partir de les demandes dels infants i les famílies, ens va obrint camins de recerca i de treball. Propostes per posar sobre paper un projecte que sigui capaç d’il•lusionar i començar a teixir un procés.
Els canvis dels espais, interiors i exteriors, són necessaris i ens ajuden a fer possible metodologies que donin resposta a la diversitat cultural, trobant punts comuns que ens uneixen a tots per poder organitzar-nos i crear ambients, escenaris, provocadors i rics de possibilitats.
Els “patis”, durant molts anys han passat desapercebuts, tant pels aspectes de manteniment com pels educatius. No s’han considerat espais amb les seves potencialitats, acceptant el conflicte silenciós. Imposant “la pilota” per a tots. El ciment, la pols i l’hort com a eixos contradictoris d’un paisatge “uniformat”. Malgrat tot, com diu Tonucci, és l’hora que la majoria d’infants aprenen i recorden. Aquestes consideracions i moltes altres ens fan, com a comunitat, aturar-nos i pensar com potenciar-los.
Trobar el sentit de tot plegat ens pot ajudar a debatre les idees que han d’anar més enllà d’un disseny i que s’han d’incloure en el projecte educatiu com un espai més que ens ajudarà a prendre consciència de les coses que hi passen, que tenen un gran valor i que poques vegades es documenten. La formació, la reflexió, accions amb la comunitat ens obren camins i ens aporten sabers, mirades des de punts de vista i disciplines diferents i enriquidores. Aportacions a una voluntat de cultura integradora i de cohesió social que creix i evoluciona.
Participació amb complicitats: infants, famílies, mestres i administració com a motor
Una demanda, moltes vegades de les famílies, que ha estat el punt de partida per començar a actuar en els espais exteriors. Espais plens d’oportunitats, de coneixement, per fer possible una nova visió i una nova manera d’habitar-los. Una nova mirada partint d’uns valors explícits per fer possibles espais pensant en les necessitats dels infants i generar entorns de salud, benestar i aprenentatge. Mirar i veure amb ulleres que afinin actituds, els valors explícits i conscients que hi volem veure. Mirades compartides de sabers que cadascú pot aportar entorn un projecte per fer de l’escola un espai de vida.
Com aprenem a gestionar un grup de persones?
Aquest és el primer repte al que ens enfrontem i que podem resoldre amb actituds d’escolta i respecte. Senzilles preguntes en un inici, ens obren el diàleg amb maneres de fer i pensar. Observacions que obren el coneixement humà de tota la comunitat. Diferents mirades que ens uneixen en una cultura de recerca.
Les preguntes, les pors, la incertesa van conquistant reptes que compartits ens fan trobar respostes en els valors de la corresponsabilització i sabers de la comunitat. El resultat d’un intercanvi intens entre la pedagogia, l’art i l’arquitectura. Conceptes que han de ser la base de la planificació. Espais que no incapacitin a ningú, obrint portes traspassant murs, que deixen entrar i sortir experiències col·lectives.
En una comunitat, d’un forma natural van apareixent lideratges. Lideratges conscients, positius, que saben delegar i confiar amb les possibilitats de cada grup o comissió. Abordant els reptes que es presenten. Lideratges que s’eixamplen i saben formar grups trobant solucions a diferents problemes que puguin anar apareixent, trobant la complicitat d’altres perfils professionals del món de l’educació, de l’arquitectura, de la jardineria, que comparteixin la visió d’aquests espais de formes diferents però amb una visió més oberta centrada en les necessitats dels infants i de la comunitat educativa de l’escola, d’ara i del futur.
L’escola és un espai que afavoreix trobar maneres de compartir art, cultura, coneixements des de diferents llenguatges amb la riquesa i els matisos que una comunitat aporta. Els mestres han de ser uns grans coordinadors de les coses que passen dins i fora d’ella i les fan visibles amb la documentació. Fent possibles accions que ens fan ser més coherents. Pares i mestres van creant condicions per mirar i veure una nova educació construïda dia a dia.
Una escola arrelada, que té un paper significatiu en el seu barri, poble o ciutat. Una escola que va més enllà dels murs, oberta a les coses que passin dins i fora. Una escola on es produeixin intercanvis de relació entre molts adults i moltíssims nens. Una escola viatgera, com deia Loris Malaguzzi , “una construcció viatgera, en ajust continu, basada en les dinàmiques interactives dels seus protagonistes i de les seves capacitats de combinació, on cadascuna de les parts es mou amb la seva identitat i els seus deures, trenant lligadures de reciprocitat i cooperació”
En definitiva, una escola difusora d’una determinada manera d’interpretar la infància i la seva cultura.
el nou safareig 