el nou safareig

Reflexions després d’un vermut pedagògic a l’escola pública Lola Anglada de Badalona

Convidats per la comissió del pati de l’escola pública Lola Anglada de Badalona, el dissabte 22 d’abril de 2017, ens dirigim cap a aquesta ciutat. Arribem i aparquem el cotxe davant del mar i, a pocs metres de l’escola, ens trobem davant del Parc de Can Solei i Ca l’Arnús. Ens preguntem ¿per què és important repensar els patis? I ens trobem davant la resposta només observant els magnífics espais d’aquest parc. Observant la planificació dels seus espais, tenim el disseny de com haurien de ser els patis. Cal fer entrar l’entorn natural als patis de les escoles.
En la trobada hi ha altres escoles i famílies de l’entorn i de la llunyania que també es fan aquesta pregunta i que venen pensant i buscant resposta al que és evident: cal replantejar-se aquest espais coherents amb les necessitats i interessos dels infants. Recuperar, renaturalitzar els espais exteriors per viure i conviure. Ens cal fer entrar i sortir el que tenim fora i el que ens proporciona el territori.

Immersos en el seu projecte, la Mar Márquez, mare, mestra, artista, ens situa en la realització del mural que estan fent “tot està per fer i tot és possible”. Ells pinten mentre nosaltres iniciem el debat.
Conversem en rotllana amb les persones assistents. Anem gaudint escoltant l’experiència i els diferents punts de vista de cadascú: La Vitxeta, escola pública de Reus, representada per quatre dones potents que expliquen el seu procés i la seva realitat. Arcadi Poch, artista local amb experiència en la construcció en comunitat d’espais creatius i actius. Nosaltres, el Nou Safareig, que en la recerca, trepitjant escoles de tots els nivells, veiem la complexitat i tantes possibilitats que ens mouen a repensar els espais amb la complicitat de les comunitats educatives definint l’educació que volem.
La intenció del Vermut Pedagògic ens uneix i ens motiva a parlar i dialogar exercint un aprenentatge col•lectiu. Sabem molt poc del disseny d’un espai natural. Implicar, pensar, treballar colze a colze en projectes amb moltes altres disciplines: jardiners, fusters, escultors, arquitectes paisatgistes, ens ha fet créixer en aquest coneixement col•lectiu descobrint els múltiples talents que existeixen a les comunitats educatives. Una cultura que va obrint portes entrant noves professions nous perfils que incideixen en l’educació per a tots.
Són moltes les escoles que estant en mig d’un entorn natural que estan fent aquest procés: Josep Gras de Sant Llorenç Savall, Vall de Néspola de Mura, Colònia Güell i Pla de les Vinyes de Santa Coloma de Cervelló, La Pedra Dreta de Sant Sadurní de l’Heura, Puig de na Fàtima de Puigpunyent (Mallorca), La Vitxeta de Reus, Mont-Roig de Balaguer, Barnola d’Avinyó i un llarg etcètera d’escoles estan fent passos prenent consciència de que no calen els artificis del mobiliari estereotipat sinó l’entrada del discurs proper de la natura al pati.
El dins i el fora pensant i construint amb les veritables necessitats dels infants. On les aules en converteixin en alguns moments en els menjadors més dignes, on les sales del gimnàs i les de psicomotricitat esdevinguin veritables laboratoris. L’exterior, com un ambient més, dóna possibilitats per poder organitzar els horaris i les propostes amb un temps llarg, amb materials creatius que parteixen dels projectes dels infants.
Uns espais connectats amb el món i oberts al món. Els móns de l’observació, dels sentits, de la creativitat, dels records i de les relacions. On la cultura, l’art i la ciència són els eixos vitals. L’oportunitat de viure la vida compartida d’una forma natural. La natura, la vegetació, ens faciliten organitzar l’espai en zones, nuclis de vida en els que hi passen coses que són acollides.
Salut i cultura de l’esport per a tothom. Donant molta diversitat de propostes. ¿Quin ús social més enllà de l’ús escolar es dóna als patis de les escoles? Volem pensar els espais per conviure i compartir-los fent possible diferents usos públics. Aquests usos enforteixen el projecte pedagògic de les escoles quan es donen diferents alternatives en el seu ús quotidià. Per què no acollir també activitats amb teles, circ, música, danza, pintura… La infància integrada a la realitat dels pobles i ciutats on viu.

I el currículum? El llegat de la Marta Mata ens diu: Els sabers bàsics per a la humanitat: comunicació, cultura, ciència, salut, ciutadania i creativitat són l’aliment de la fam de formació humana de la infància, des del primer moment. En unes jornades sobre la ciència per als més petits en que vam participar a la Fundació Blanquerna a Madrid, en Jorge Wagensberg ens va recordar que per a l’aprenentatge científic és molt important el contacte amb la realitat, però que la realitat es troba a fora de les aules. Les portes de l’escola han d’estar obertes per a que flueixi el coneixement.

Patis d’infantil versus patis de primària – necessitats semblants o diferents?
En aquests espais, la comunitat dels petits van fent conquistes en la seva autonomia, física, intel•lectual, social. Necessiten referents i nuclis de vida quotidiana rics d’aquest aliment dels sabers bàsics que ens parla la Marta Mata. Temps, materials i la construcció de les relacions. L’entorn humanitzat natural és un espai que genera confiança en les seves possibilitats.
Per als més grans, els espais exteriors els ofereixen l’oportunitat de fer un projecte viu i creatiu. Un projecte obert que pot ser efímer o estructural. La gran aportació a primària és que ells poden organitzar i gestionar els espais. La recerca, l’acompanyament és fonamental. L’equip de mestres, des del respecte, des del coneixement i amb les voluntats de tota la comunitat educativa es converteixen en uns generadors de motivacions i complicitats. Coordinant les diferents disciplines que hi han de convergir en el projecte de vida d’aquests espais.

La manera de fer preguntes a qui habiten aquests espais parteix de l’observació del que passa en el context que oferim, en les propostes. Com veiem, és molta la imaginació que els infants tenen quan juguen fora al pati, encara que siguin 30 minuts… Si, hi ha conflicte i per això, amb els infants, hem de repensar aquests espais. Pot semblar que fer-ho es posar “coses” sense fer cap canvi organitzatiu en el temps dels infants i el temps dels mestres. El canvi és molt més profund, és generar uns ambients en els que els infants puguin expressar les seves diferents necessitats a una comunitat que els vol donar resposta.

¿Com posar seny i evitar discursos de la por que frenin iniciatives per part de tothom? Existeix el risc zero? Com ensenyar a totes les parts implicades que el risc zero no existeix, i que el risc ben controlat és bo per fomentar el desenvolupament normal de la canalla? Com controlar el discursos restrictius (això no pots fer-ho, això és perillós, això és per grans, etc? Com homologar les propostes a l’espai exterior?

La transformació dels patis a càrrec de les comunitats educatives s’ha de fer sempre a partir d’un projecte amb la participació de tots els seus membres: infants, mestres, famílies i Ajuntament. El projecte ha de tenir en compte la normativa de la Comunitat Europea sobre l’equipament de les àrees de joc infantil a l’aire lliure. Cal tenir en compte que aquesta és la mateixa normativa vigent per als espais públics on juguen els infants dels nostres pobles i ciutats que normalment són dissenyats pels ajuntaments.
Per tal d’assegurar que el projecte compleix la normativa es poden seguir dos protocols. Un seria aconseguir que els serveis tècnics municipals en facin el seguiment garantint que tot és correcte. L’altre, la contractació d’un enginyer o arquitecte amb autoritat per signar la certificació corresponent.

Sabem que no és fàcil i que estem obrint camins per traspassar el laberint cultural i burocràtic que provoca obstacles, incerteses i pors a les iniciatives de les escoles: mestres o famílies. Cal trobar la FORMACIÓ necessària per tenir les eines per fer-ho possible acollint i interpretant les demandes i necessitats dels infants, els mestres, les famílies i els municipis.

Després del vermut, tot dinant van sorgint temes de forma desenfadada però que preocupen a les comunitats educatives:
Quins materials es poden fer servir, que no siguin cars, que siguin reciclats i reciclables, que provinguin de fonts properes, que fomentin la participació de tots els implicats palla, fusta, tints naturals, teixits naturals – cotó, llana, lli, etc. –, sorra, argiles, fangs, fustes, pedra, etc.?
Com han de ser les comissions que impulsin projectes que promoguin la transformació d’espais espais exteriors? Mixtes mestres/AMPA? Amb presència de representants de les administracions públiques?
Qui ha de tirar del carro d’aquestes comissions? Com manegar els tempos d’uns i altres? Com evitar malentesos? (mestres sobrecarregades amb feina a l’escola, famílies amb horaris difícilment conciliables, etc.)
Com s’ha de treballar el manteniment dels espais exteriors? Qui se n’ha de responsabilitzar?
Com fer de la transformació del patis un treball d’equip eficient i enriquidor, que fomenti la cooperació de tots i que engresqui la gent a sumar-s’hi?
Com s’ha de finançar qualsevol activitat relacionada amb el projecte de patis? Existeixen ajuts que les escoles puguin sol•licitar?
Escola/Administracions (Ajuntament, Generalitat, Serveis Territorials). A qui cal informar? Com obtenir suport de les administracions enfront possibles queixes/denúncies?
Què i com podem aportar els pares/mares al projecte educatiu de l’escola referent als patis?

Preguntes que van tenint respostes diverses i altres en les que queda el debat obert.